Fora d’escena: el teatre independent en la revolució cultural dels anys setanta
Germán Labrador Méndez (Princeton University)
La Transició constitueix el període històric de referència més important per a
l’Espanya actual. És d’ací d’on s’extrau la legitimitat que funda i organitza la societat
espanyola contemporània, d’ací procedeix la democràcia com a imaginari polític i és en la
Transició on les institucions de l’Estat troben la validesa de la seua llei i el seu origen legítim,
des de la corona fins al coneixement universitari, des de la magistratura fins a l’exèrcit, des de
les autonomies fins a la carta magna. Però el lloc que la Transició adquireix com a temps
fundacional de l’Estat i la nació contemporània es construeix a partir de la relació que aquest
mateix període estableix amb la dictadura precedent. Així, el mite de la Transició pugna per
deslligar-se de l’ombra del franquisme abans que els seus foscos orígens l’absorbisquen. Una
tensió irresoluble entre continuïtat i reforma travessa la genealogia de les modernes
institucions nacionals i afecta les trajectòries dels nous agents institucionals, progressivament
assimilats en el procés que s’estén des de la mort de Franco fins a les eleccions del 77, la
constitució del 78, el colp del 81 i els comicis del 82.
No obstant això, quan apartem els ulls de l’àmbit institucional i els fixem en la societat civil, la perspectiva sobre aquella època canvia immediatament. Un altre és el mapa de l’època des del punt de vista de l’acció ciutadana si reconeixem en aquesta acció la font vertadera de la legitimitat democràtica. La nostra comprensió de la Transició canvia si ens fixem en els agents no institucionals, i així observem que desenes i centenars de milers de ciutadans, gelosos de si mateixos i capacitats per a reclamar els seus drets amb progressiva intensitat, van anar desbordant els marcs normatius i autoritaris de l’estat franquista gràcies a una comprensió compartida del seu temps i lloc al món. Per això crida tant l’atenció que els ciutadans, els manifestants, sindicalistes, veïns, dones i joves estiguen tan sovint absents dels relats històrics del moment, igual que les seues demandes i lluites, des de les universitats del 67 fins a les places del 76, les fàbriques del 72 i les vagues del 79. I és que, ara i llavors, els aparells d’Estat van tractar de canalitzar en favor seu les energies ciutadanes que amenaçaven de desbordar-los, incapaços de contenir les demandes de democratització llavors alliberades. I és per això que la mirada es dirigeix cap a un passat ennoblit, convertit en aparador monàrquic.
La nostra perspectiva ciutadana sobre el passat depèn del fet que encertem a trobar els fragments de vidre adequats on puguem contemplar els reflexos d’aquell temps. Perquè la cultura d’una època conté no sols un repertori dels fets que la marquen i defineixen, dels conflictes que la travessen i la configuren. És també un mapa dels seus somnis i obsessions, esperances, temors i desitjos. A través de la seua pròpia cultura, cada temps es dona nom, s’explora, s’imagina i es persegueix. Els somnis d’una època són el repertori de totes les altres èpoques que volgué ser i temé ser. I aquest repertori pot tenir el seu arxiu gràcies a un treball de recerca i testimoniatge, de catalogació i cures, d’atenció i memòria.
L’arxiu a què ens referim ací representa una regió de la contracultura democràtica que des de final dels anys seixanta, entre reformes i ruptures, s’obri pas amb vocació d’avantguarda tot travessant els conflictes del seu temps, per a dotar-se d’una imatge de si mateixa que fora diferent de la seua pròpia època, i capaç de denunciar les falles i mancances d’aquella, els abusos i les opressions, i de mostrar alternatives i utopies. La cultura ciutadana de la transició persegueix alhora una altra estètica, una altra ètica i altres polítiques enfront d’aquelles que dominen el franquisme. Tot ho afecta i tot ho impregna, de les institucions oficials a la vida quotidiana, de l’alta cultura a les formes populars, de l’underground a l’oposició política. Cultura en majúscula i sense majúscula, cultura antifranquista, cultura a la contra o contracultura, els últims anys de Franco i els primers de Joan Carles I els travessen fluxos de representació alternatius que desafien el món conegut i busquen inaugurar un avenir distint. La cultura és molt més que un entreteniment, un oci o un negoci, és una altra manera d’estar en comú, una manera d’habitar la realitat com a alternativa. Enfront de la transició pensada com a reforma franquista i consens democràtic, la cultura d’aquell temps ens permet viure-la i entendre-la com a ruptura.
La cultura de la Transició és el vehicle i el document d’una revolució cultural que s’expressava en les formes, en el llenguatge, en els costums i en la vida quotidiana, que va tenir diverses generacions de joves per protagonistes i que explica com la societat espanyola d’abans i després de la mort de Franco va canviar radicalment en el curs d’uns quinze anys en, almenys, quatre àmbits centrals. De primer, a propòsit de la sexualitat i les relacions de gènere, amb la crisi del patriarcat franquista en favor de noves formes de masculinitat i feminitat, i la transformació de les lleis que les regulaven. Segon, en relació amb l’espiritualitat i la religió, amb la fallida dels sistemes de creences del nacionalcatolicisme i el desbordament cultural de l’aparell institucional de l’Església espanyola. Tercer, mitjançant el qüestionament dels règims d’autoritat associats als àmbits anteriors, des de l’exèrcit fins a la pena de mort. I quart, a través de la discussió del model d’Estat i la cultura del nacionalisme espanyol, desbordada des de les regions anomenades perifèriques, discutida en la seua història, el seu crim i violència, els seus mites fundadors i els seus símbols. Si la realitat de l’Espanya contemporània es percep de manera radicalment diferent de la del país sota Franco, és en primer lloc per successos vinculats al dia a dia que hi hagué en aquests àmbits. Però també en ells escau registrar formes de continuïtat fefaents.
Les maneres com es va manifestar la cultura antifranquista són molt variades i el seu univers s’estén des de les perifèries de la ciutat lletrada fins als ravals extrems. A final dels anys seixanta apareixen editorials i diaris, setmanaris i revistes, col·lectius de cinema i grups de contrainformació, comunes artístiques i galeries, bandes de música i de poetes, bars i ateneus, locals de reunió i companyies de teatre itinerants. Xarxes contraculturals de diversos col·lectius reorganitzen la cultura en tots els àmbits possibles, del cinema a l’art, de la literatura al teatre, de la música al còmic, i en relació amb diversos projectes de ruptura política. En les seues pràctiques reconeixem aquest vaivé perpetu de l’avantguarda estètica a la revolució social, en contacte amb formes de radicalitat i nous hàbits. Festivals, trobades, aplecs, entre la militància i la festa, són els formats propis d’aquestes noves pràctiques de cultura en què es mouen les propostes de ruptura en contacte amb públic nou. Diverses xarxes de difusió alternatives vehiculen aquest camp cultural democràtic: locals d’associacions de veïns, parròquies, centres culturals, espais ocupats, llocs inesperats que malden per traure la cultura dels temples oficials com a primer pas per a aconseguir emancipar-la de si mateixa. De les grans ciutats a les províncies, dels barris obrers als pobles, la contracultura dels anys setanta va anar establint nodes múltiples en una geografia d’iniciatives ciutadanes, sovint desregulades i autònomes, amb voluntat d’oposició i encreuament, constituint zones temporalment alliberades a través de les quals s’organitzava un altre mapa cultural, ibèric, federal, en diverses llengües i diverses sensibilitats, on renaixia la cultura gitana i es recreaven els imaginaris del folklore cèltic, l’associacionisme cristià, la música punk, l’acció directa o psicodèlica, la cultura de La Ruta.
El teatre va ser una de les zones centrals de la cultura antifranquista, una escola de ciutadania, un laboratori històric i polític i una càmera de memòria, un moviment que es va anar alineant amb els corrents alternatius globals del moment —Bread and Puppets, Living Theater—, gràcies al llegat d’unes quantes dècades d’avantguardes —del surrealisme a la crueltat, de l’absurd al mim, de la comèdia de l’art al teatre autònom— i a la memòria de l’escena antifeixista, amb Lorca i Brecht com a déus tutelars. Companyies nòmades, grups estudiantils, comunes, tallers, escoles, troupes i barraques van ser algunes de les formes que —entre la cèl·lula clandestina i el taller artesanal— van servir per a articular el nou camp del llavors denominat teatre independent. Des de Catalunya i València, però també des de Madrid, Andalusia, Galícia i Euskadi, van sorgir companyies i espectacles diversos que oferien un panorama crític de la realitat política, dels passats prohibits, les lluites civils de la transició i les utopies socials. A mig camí entre la catarsi religiosa, l’evangeli d’una nova religió, el telenotícies contrainformatiu, l’espectacle parroquial i la festa, al llarg de quinze anys grups de joves teatrers saberen construir en espais formals i informals una nova inflexió sobre el món d’on procedien per mitjà del seu cos alliberat en escena. En l’encreuament amb altres formes artístiques del moment —música, cinema, pintura, performance— i en diàleg amb les arts populars —festes, carnestoltes, màscares, titelles, cobles de cec— i l’activisme, el moviment teatral va articular un efímer espill dramàtic i deforme de la realitat tardofranquista que a través de l’humor, la sàtira i l’esperança permetia veure i sentir l’emancipació individual i col·lectiva. Aquell teatre després va evolucionar en uns casos cap a les institucions, en d’altres cap a les sales comercials, al màrqueting dels grans actes o a la publicitat. Altres vegades, d’allí van nàixer trajectòries d’integritat i coherència, de compromís artístic i polític que encara duren. Siga com vulga, però, les seues maneres de capturar i modelar el temps històric bateguen en la memòria col·lectiva i constitueixen una caixa negra de les esperances històriques que van saber alimentar.
Sovint impulsades amb molta voluntat però pocs mitjans, aquestes cultures independents també van ser arts pobres, pràctiques amateur, estètiques efímeres, els arxius de les quals hui són difícils de concebre i de difícil accés com a tals. Només una petita part d’aquells esforços es van integrar en la memòria cultural del període, sovint descontextualitzats i fins i tot convertits en símbol de les mateixes coses contra les quals havien nascut. Era una cultura despietada contra l’univers franquista, però igualment crítica enfront de les metamorfosis presumptament democràtiques. Malgrat tot, no ha faltat qui ha convertit els seus símbols en els dels seus oponents. És el cas de les lluites pels drets d’associació, reunió i llibertat d’expressió, per l’amnistia total, la despenalització de la sexualitat femenina i queer, la sobirania de les cultures sotmeses i els marginats. Imatges i icones contraculturals van ser moltes vegades assumides per les mateixes institucions a les quals es van arrancar els drets que representen. Altres mites culturals posteriors, com la Moguda, enfosqueixen i dispersen aquells universos de lluita i de desig d’on naix la contracultura. Fet i fet, normalment l’oblit, la dispersió i l’amenaça de fragmentació acompanyen l’herència material i simbòlica de la cultura independent. Els últims anys, algunes institucions i agents culturals han fet rescats parcials dels arxius antifranquistes, que al mateix temps que els doten de prestigi cultural, obtenen valors de mercat gens menyspreables. Mentrestant, investigadors des de l’acadèmia o la societat civil, curiosos i col·leccionistes reuneixen i alliberen alguns d’aquests materials per mitjà de dispositius digitals —arxius en línia, xarxes, biblioteques electròniques...— i torna a ser accessible un continent cultural submergit fins fa poc. Per això és tan important una iniciativa com aquesta, perquè permet recuperar i organitzar una regió d’aquella memòria cultural, tan pròpia i tan aliena, en la qual es manifesta un fragment d’altres temps i d’altres llocs en què tantes coses encara eren possibles, i mostra les rutes cap a altres llocs i altres temps on van ser possibles i on siguen possibles.
