Fora d’escena: cartografies d’un passat pròxim

Aquest projecte naix d’una sèrie de preguntes sobre un passat col·lectiu, fragmentat i divers. Les primeres generacions professionalitzades de treballadors de les arts escèniques, els primers assajos amb els circuits de representació i les estructures empresarials, juntament amb la recuperació de l’espai urbà com a espai d’activitat cultural, són algunes de les herències del moviment artístic valencià en què se centra aquest espai de recerca i divulgació.

Veus i arxius del teatre independent valencià presenta un corpus de testimoniatges, petjades i pràctiques contraculturals desplegades al País Valencià que van experimentar amb formes de vida dissidents, recuperant espais prohibits, paraules silenciades i pràctiques reprimides pel règim de Francisco Franco a través de l’encarnació de discursos crítics i emancipadors i, sempre, des de la potencialitat del contacte humà i l’acció col·lectiva. Des de finals dels anys seixanta, una generació de joves teatrers desafia el poder organitzant-se vitalment en grups i tractant de recuperar espais i memòries prohibides i invisibilitzades durant la dictadura franquista, alhora que inventa circuits, construeix sales de representació i desplega noves formes de vida comunals i itinerants en les quals vida i política, militància i teatre són indissolubles.

“Quan tot era possible”: temps de la utopia, teatre i joventut (Berta del Río Alcalá)

“Pensàvem que tot estava permés, sobretot després de la mort de Franco. Pensàvem que venia un temps nou i que tot canviaria”. En una entrevista personal feta el 2018 per a aquest projecte, Ximo Vidal (Pluja Teatre) definia així l’imaginari amb el qual es van construir bona part de les pràctiques del teatre independent. En un moment històric en què la mort del dictador obria un horitzó de possibilitat i una hipotètica promesa d’un futur marcat per la llibertat, com argumenta Vidal, hi hagué qui va creure que la política era un camp de batalla col·lectiu i quotidià, i que el teatre era un espai des d’on es podia construir ciutadania i somiar i experimentar amb una altra manera de conviure menys autoritària, jeràrquica i grisa. Fou en aquest context on es va reorganitzar la cultura (i les seues representacions) i, a través de xarxes contraculturals de diversos col·lectius, es van visibilitzar imaginaris i discursos de contrainformació a través dels cossos alliberats dels joves.

Així doncs, potser podem entendre el teatre independent com un calidoscopi de realitats en cerca d’una altra estètica, ètica i poètica en el context de la cultura de la transició en conflicte i en contraposició a la dominada pel franquisme, al qual es pot accedir des de diversos angles: el rebuig del teatre comercial burgés i purament textual, la cerca de nous públics, la ruptura amb l’autoritat i el poder, l’experimentació estètica a través de maneres de fer no jeràrquiques, la reivindicació de la llibertat individual i col·lectiva, la creació de circuits alternatius i xarxes de suport independents del circuit comercial, la creença que el teatre era el vehicle que activava l’empatia entre iguals i el motor per a promoure les seues idees, la democratització de l’espai urbà, la reescriptura del passat en clau antifranquista —pugnant així per la legitimitat del relat plural—, el desig de participar en la política de manera quotidiana i de recuperar la paraula silenciada durant la dictadura, la recuperació i dignificació d’un idioma propi, el desbordament del fet teatral més enllà de l’escenari a través de col·loquis i assemblees...

Al centre de totes aquestes pràctiques, però, hi havia la preocupació per connectar amb el públic, públic que calia buscar als llocs de treball i als espais de la vida diària, com barris i pobles, continuant una tradició mantinguda per les experiències de les Missions Pedagògiques (1931), La Barraca (1932), El Búho (1932) o, com explicitava Federico García Lorca en el text El Público sis anys abans de l’alçament nacional: “Caldrà buscar l’espectador a les places, als camins” (1930). Per al teatre independent valencià, entrar en contacte amb persones i col·lectius no habituats a assistir al teatre era fonamental. En furgoneta, en cotxe o moto van recórrer el país de cap a cap i actuaren en els llocs més estrambòtics i poc habilitats segons el que hui considerem bàsic per a una representació teatral: fins i tot, com recorda Amparo Mayor, van arribar a actuar dalt d’un carro, enmig d’una era. Anaven itinerants per pobles i barris, s’allunyaven del centralisme polític i cultural i acostaven espectacles i col·loquis a comunitats que tenien poc d’accés a l’activitat teatral. En aquest sentit, Ximo Vidal recorda que, a principi dels setanta, era habitual actuar en un poble i, en tornar-hi l’any següent, descobrir que no hi havia hagut cap activitat teatral o cultural en tot el període.

Les i els protagonistes d’aquesta història són diferents entre si. A vegades, fins i tot, han marcat distàncies en un exercici de definir pràctiques, ideologies i conceptes vinculats a l’àmbit artístic i polític. Però amb la perspectiva del pas dels anys i sense intenció d’homogeneïtzar-los, hi ha un element que els vincula a banda del temps històric que visqueren. I així ho explica Amparo Mayor: els unia la il·lusió per canviar les coses.

Aquesta realitat contracultural era, abans de res, una forma de vida, el lloc al món dels qui van posar el cos en col·lectiu, autogestionat, compartit, compromés i, a partir d’un cert moment, desencantat. El final d’aquest esclat d’energia col·lectiva li és més pròxim a l’espectador contemporani i oscil·la entre algunes línies mestres que van assentar les bases del camp teatral cultural actual, profunds disgustos personals i col·lectius i, alhora, un procés d’institucionalització i professionalització revestit encara avui d’agres crítiques.

Per a presentar aquesta etapa d’efervescència, d’il·lusions de canvi i resistència antifranquista, hem convidat tres especialistes perquè ens mostren, cadascun des d’un prisma diferent, unes quantes pinzellades d’aquest moviment i del seu context: l’especificitat i singularitat del teatre independent valencià, la tibant relació amb la censura franquista i la rellevància que tingué en un context contracultural revolucionari més gran.

Ramon Rosselló, investigador i professor de la Universitat de València, especialista en teatre contemporani valencià, analitza en El teatre independent valencià: un punt d’inici, el teatre independent com a clau necessària per a entendre “no només qui hem estat, sinó també qui som a hores d’ara com a teatre valencià”. La lluita per la llibertat, l’afirmació identitària i la defensa de la llengua pròpia, minoritzada i perseguida pel franquisme, així com l’element col·lectiu i les noves maneres de fer teatre de manera col·lectiva amb voluntat de transformació social, política i cultural són alguns dels elements que Rosselló ressalta en el seu text.

En El Teatro Independiente y la censura franquista, Berta Muñoz Cáliz, investigadora especialista en censura teatral llargament vinculada al Centre de Documentació Teatral de l’INAEM (Madrid), presenta una panoràmica de la tibant relació entre l’Administració franquista i el teatre independent en la lluita pel discurs. A més d’enumerar una llarga llista d’obres prohibides i silenciades (fins i tot en 1976), Muñoz Cáliz identifica les estratègies de resistència que els col·lectius teatrals van desplegar per a poder expressar allò que no es podia dir, com l’ús de la mímica i l’escenografia, i esquivar així fins i tot “el visat de l’assaig general”. El documental fa esment d’altres estratègies per a evitar la censura relacionades específicament amb l’ús del valencià. Com argumenta l’autora, amb tot aquest dispositiu punitiu, “el franquisme no sols pretenia imposar una determinada imatge del present; el mateix passat històric havia de respondre a un discurs que legitimara la guerra i la dictadura”. Elisa Crehuet, de Joglars, resumeix aquesta tensió quan assegura que “sortíem d’una dictadura i tots anàvem provant fins a on podíem arribar sense picar-nos els dits” (Joglars 77, del escenario al trullo, 2006).

I com a moviment contracultural vinculat a una xarxa d’experiències que hi havia tant a Espanya com al món, el teatre independent valencià forma part d’un cosmos de pràctiques, somnis i fracassos en connexió. El text Fora d’escena: el teatre independent en la revolució cultural dels anys setanta, aportació de Germán Labrador Méndez, catedràtic de la Universitat de Princeton, il·lustra com, en un context històric en què va irrompre un torrent de demandes de democratització de la vida quotidiana contra la continuïtat del franquisme, la transició va ser un escenari on el teatre va esdevenir una “escola de ciutadania central en la revolució contracultural antifranquista”.

Així, aquest projecte tracta d’articular un arxiu que trace un mapa de somnis, horitzons i fracassos de tot allò que va poder ser, il·luminant alternatives i utopies i assenyalant errors. És per això que s’han marcat els anys d’inici i fi d’aquest moviment tot i saber que és un exercici artificial que divideix fluxos que continuen i es retroalimenten. Hem pres l’any 1968 com a data d’inici perquè va ser l’any del naixement de dos dels grups més rellevants (Grup 49 i C.E.T.), i l’any 1982 com el principi de l’ocàs, seguint bona part de les cronologies emprades pels estudis de la transició i que assenyalen les primeres eleccions guanyades pels socialistes com a frontissa entre dos temps històrics diferents.

I és que, com va escriure un dels grups de teatre independent de Madrid més icònics de l’època, Tábano, en el llibre homenatge al seu espectacle Castañuela 70, juntament amb el grup Las Madres del Cordero, “El secret potser resideix en el fet que, obligats com estàvem a conquistar la llibertat sense altres recursos que la nostra gosadia i joventut, vam aprendre llavors a viure-ho tot amb risc, amb passió i sinceritat” (Castañuela 70. Esto era España, señores, 2006).

culturarts generalitat valenciana

Plaça Viriato s/n · 1er. pis · 46001 València · Tel. 961 20 65 38 · 961 20 65 00
biblioteca_teatre@ivc.gva.es · fmedina@ivc.gva.es

Sol·licitem el seu permís per a obtenir dades estadístiques de la seva navegació en aquesta web, en compliment del Reial decret llei 13/2012. Si continua navegant considerem que accepta l'ús de cookies. OK | Més info