El teatre independent valencià: un punt d’inici
Ramon X. Rosselló (Universitat de València)
En la història del teatre valencià contemporani el teatre independent és un fenomen de
primera magnitud. Fins a tal punt que, sense menystenir altres activitats o iniciatives que
coincidiren cronològicament amb aquest, podem afirmar que esdevé un element clau per tal
d’entendre i perioditzar la història teatral a casa nostra. Així, l’aparició del teatre independent
suposa l’inici d’una nova etapa en el teatre, diferent d’aquella altra que es va iniciar al segle
XIX, de la mà de noms com Bernat i Baldoví o Escalante, caracteritzada pel conreu
majoritari d’un teatre popular amb peces còmiques en un acte. Tot i que durant el segle XX hi
hagué excepcions al model dominant –no tot era «sainet»–, no es va poder arribar a
consolidar una alternativa forta al teatre popular i còmic fins al darrer terç del segle XX, quan
aquest model, per altra banda, ja havia entrat en una fase de crisi definitiva.
En aquest nou context és especialment important i significativa la primera meitat de la dècada dels anys setanta, quan s’articularà una nòmina ben àmplia de grups de teatre, alguns noms dels quals són Grup 49, El Rogle, Carnestoltes, L’Horta, PTV, Uevo, Pluja Teatre, L’Entaulat, Sambori, La Carátula, Llebeig, Ubú Blau… Aquest fenomen pren una imatge de conjunt mitjançant les mostres que el 1975 tingueren lloc al Teatre Micalet i al València-Cinema (Rosselló 1997: 218). Recordem que la primera, sota el títol de «Mostra de Teatre Independent Valencià», es desenvolupà entre el 12 de març i el 18 de maig, mentre que del 8 al 24 d’abril el València-Cinema va acollir el denominat «Cicle de Teatre Valencià», que aplegà espectacles de més de 10 grups diferents. Com ja va destacar Juli Leal (1997), justament aquesta temporada, la 1974-1975, va representar el boom del teatre independent valencià.
Aquest fenomen concret, tot i la relativa brevetat, en paral·lel al final de la dictadura franquista i l’inici de la transició política, és el fonament d’una nova etapa que caminarà, posteriorment, cap a la institucionalització i la professionalització del sector escènic. I també –dins un context de lluita per les llibertats i d’afirmació identitària– és la base de la incorporació d’una llengua minoritzada al conreu de les diferents formes del teatre, tant per a la creació pròpia en qualsevol de les seues manifestacions (teatre experimental, teatre històric, teatre per a infants, titelles…) com per al repertori internacional, que serà traduït i versionat. No debades, Rodolf Sirera, a l’entrevista feta per Antoni Bartomeus (1976: 102), destacava que, a diferència del que ocorria pocs anys abans, «en aquest moment, és en català el setanta-cinc o el vuitanta per cent del que es fa». En aquest sentit, Josep Lluís Sirera (1981: 67) posava en relleu «el valor de trencament que significa l’aparició d’aquest teatre independent en valencià».
També, però, és un moment de renovació estètica i dels processos de treball. Així, no podem oblidar la incorporació de noves formes i maneres de fer teatre, connectades amb referents internacionals, tot i que arrelades a un moment i a una terra particulars. En aquest sentit, hi hagué una diversitat, ideològica i estètica, que ja Manuel Molins (1993) concretà en cinc grans tendències, algunes de les quals es vinculaven a relectures crítiques de la tradició cultural –que ell englobava sota l’etiqueta de «sainet-boomerang»– o a un interés per «fets significatius i no tractats de la nostra història», el denominat «teatre de l’altra memòria»; una pluralitat de plantejaments, per tant, a la qual, posteriorment, s’aproximava Enrique Herreras (2000) a partir de la consideració de tres grans vies diferents.
Així mateix, dins aquests grups independents –encara que ens trobem en un moment marcat per la importància del col·lectiu– enceten la seua trajectòria teatral persones que després esdevindran els nostres dramaturgs, directors, actors i actrius, gestors, crítics… Així, veurem els inicis de trajectòries com les de Manuel Molins, Rodolf Sirera (sol o junt amb Josep Lluís Sirera), Alfredo Mayordomo, Ximo Vidal, Joan Muñoz, Maria Josep Gonga, Juli Leal, Eduardo Zamanillo, Amparo Mayor, Isabel Rocatti, Isabel Requena, Manel Cubedo, Joanvi Cubedo, Joan Enric Tamarit, Teresa Lozano, Enric Benavent, Julio Máñez…, les quals seran protagonistes de l’evolució, junt amb alguns altres, d’aquest nou teatre valencià.
És cert que ja han passat més de cinquanta anys i que, per sort, el nostre teatre, tot i les dificultats recurrents del sector, ha anat sumant nous professionals i creadors –també moltes creadores– que conformen actualment un ecosistema ric, divers i complex. En alguns casos, aquells pioners del teatre independent ja resten en un segon pla o ens han dit adeu definitivament, mentre que alguns encara romanen ben actius, com ara Manuel Molins o Rodolf Sirera. Creiem que és un moment excel·lent per fer un exercici de memòria cap a totes aquelles persones que, en un context ben difícil i, sens dubte, impulsades per una voluntat de transformació política, social i cultural, van fer el pas de crear estructures de creació teatral que posaren les bases d’un sector i d’una professió. Hem de reconéixer, per tant, tot el treball portat a terme –quan érem lluny encara de la institucionalització– i sentir- nos hereus d’una història que, si bé pot semblar llunyana als més joves, ens és totalment necessària per entendre no només qui hem estat sinó també qui som a hores d’ara com a teatre valencià..
Referències:
Bartomeus, Antoni (1976) Els autors de teatre català: testimoni d’una marginació, Barcelona, Curial.
Herreras, Enrique (2000) «Teatre independent: un viatge a algun lloc», dins Rosselló, Ramon X. (ed.), Aproximació al teatre valencià actual (1968-1998), València, Universitat de València, pp. 15-69.
Leal, Juli (1997) «El brunzir cultural francès en l’obra teatral de Rodolf Sirera», dins Benoit, C. et al. (eds.), Les literatures catalana i francesa al llarg del segle XX, Barcelona, PAM, pp. 163-174.
Molins, Manuel (1993) «Alternatives dramatúrgiques del teatre valencià dels anys setanta», La Rella, 9, pp. 101-109.
Rosselló, Ramon X. (1997) «Sobre el teatre independent valencià i la nova escriptura teatral», Caplletra, 22, pp. 217-230.
Sirera, Josep Lluís (1981) Passat, present. futur del teatre valencià, València, Institució Alfons el Magnànim.
